JOSÉ ÁNGEL HERNÁNDEZ - MESTRE
“Els darrers estudis assenyalen l'empatia del mestre envers l'alumne com un factor més important que d'altres
La innovació educativa i la renovació pedagògica tenen un llarg recorregut a casa nostra. Caldria distingir entre aquests dos conceptes però, en els darrers temps, em sembla més necessari vindicar el doble treball que moltíssims professionals, sovint de manera humil i sense estridències, han hagut de fer per portar l'avui anomenada innovació a les classes i als col·legis, a vegades amb incomprensions, havent de trencar tantes inèrcies. A vegades, també s'ha de dir, amb l'ajut de companys/es, d'equips directius implicats en els canvis, del Centre de Recursos Pedagògics, del departament de pedagogia de la URV, del Departament d'Ensenyament... En general, s'havia d'intentar fer amb responsabilitat, sabent que no és or tot allò que lluu, i que tampoc convé anar a remolc de les darreres “modes” pedagògiques sense cap criteri propi, sense mesura ni equilibri.
En els darrers temps, el debat públic sobre l'educació ha permès que aflori aquest tema. Fins i tot hi ha qui, de cop i volta, fa veure que ha descobert la pólvora, intentant aprofitar-se del desconeixement. S'entén que intentin vendre el “seu” “producte” i que recorrin al màrqueting. Però ni l'educació és un producte ni la competitivitat ha d'ésser l'alè que ens impulsi. Haurien de reconèixer els predecessors teòrics i pràctics, per una qüestió de valors, d'ètica i d'honestedat intel·lectual; haurien d'ésser més humils. Continuen essent més importants les aparences que el que som realment, el discursos que la feina feta amb rigor, l'embolcall bonic que el regal de la il·lusió, l'esforç i el donar-se calladament. No es pot considerar estrany, quan veiem la força preeminent de la propaganda en qualsevol àmbit.
Per això vull dedicar aquestes línies a aquells que van recollir la flameta dels històrics moviments de renovació pedagògica, introduint-hi pràctiques que ara s'anomenarien innovadores, cercant i construint sentit. I no de cara a la galeria, sinó de manera quotidiana, perquè ho consideraven adient i necessari per als seus alumnes. Quan no era sempre fàcil. Quan construir l'alegria podia consistir a escoltar, a atendre el món que és cada alumne. Quan potser eren només ells/elles, les famílies i uns quants companys, els que encoratjaven en certs moments...
Un servidor, malgrat tots els somnis, només aconseguia, en aquesta línia, petites coses a les quals no volia renunciar. Però aquestes petites coses són les que mencionen els nens i les nenes que et saluden quan els trobes en passar els anys: els minuts de relaxació, l'expressió corporal, les dramatitzacions, el diari, aquell text lliure, el bloc de l'aula, les xerrades dels familiars a classe alguna tarda, les assemblees... I, sobre tot, la guitarra. Aquelles cançons de sempre –o fetes per a ells– que parlaven d'uns valors i unes emocions que esperem no trobar a faltar mai totalment.
Avui alguns descobriments de la neurociència corroboren la importància de tenir molt en compte el factor emocional, la importància de la música, de la lectura com a font de plaer i de la creativitat... Els darrers estudis assenyalen l'empatia del mestre envers l'alumne com un factor més important que d'altres. Una mirada sensible, empàtica, serena i oberta necessita bàsicament dos fonaments: calma i confiança. Calma i confiança necessiten els mestres. Calma i confiança necessiten els alumnes. L'escola activa aprecia el temps, una escola hiperactiva dilapidaria el temps.
Els canvis socials demanen creativitat per adaptar-se a les circumstàncies i cercar solucions als nous reptes. Com es desenvolupa la creativitat? Amb l'educació de la mirada.
Sembla que alguns vents comencen a tornar-se propicis. Però els veritables canvis no arriben sense esforç, només canviant l'ensenya. Intentarem continuar aprenent.
